Temps.cat

Temps d'eleccions. Opineu.

Reflexions sobre l'esquerra del "progressisme social" i la dreta del "progessisme econòmic"

Falten 3 setmanes per a les eleccions que decidiran el futur d'un pais 4 anys més.

Encara no ha començat oficialment la campanya però damunt la taula ja tenim propostes de tots els colors. Des de la desorbitada xifra de 14 mil arbres plantats cada hora promesos per Rajoy, durant 4 anys, fins a la xifra de 400 euros de regal de ZP respecte al IRPF.

Com sabem tots, sembla que als polítics els interessa més la butxaca pròpia que la dels ciutadans, de fet eixa és una de les poques polítiques en la que tots els partits es posen d'acord amb una majoria absoluta aplastant en molts ajuntaments, comunitats autonòmiques, i també a nivell nacional: la de pujar-se el sou més que el IPC.

Clar, com que legalment els que manen dels polítics són ells mateixos, fan el que volen dels nostres diners. ¡Doncs no hauria de ser així!. La llei d'augments dels sous hauria de ser igual per a tots, i els "sous base" dels polítics s'hauria d'aprovar pels ciutadans, no pels polítics. Però bé, deixem a banda aquest tema per a una altra estona.

De tota manera personalment pense que cal recolzar més a les polítiques socials que a les econòmiques, ja que el benestar social no s'aconseguix amb la riquesa d'uns pocs (qui més té més vol) sinò amb la dignitat, la igualtat i el respecte de tots i totes, i la convivència amb la diversitat social.

El plaer de "tindre" sols s'obté en el moment adquirir els nous bens... al cap de poc temps una persona s'acostuma del que ja té i és com si no ho haguera tingut (ni conegut) mai. No li crea benestar indefinidament, sinò simplement una comoditat inconscient que sols s'esdevé conscient quan es deixa de tindre o quan no se té (com aquell nen que desitja el que té l'altre, encara que siga el mateix). I és que, com deia aquell proverbi indi, "no és més ric el que més té sinò el que menys necessita".

En definitiva, personalment preferiria garantir la dignitat de totes les persones i la igualtat d'oportunitats i de drets que deixar-me seduir per xifres astronòmiques sobre arbres, IRPF, pensions, beques i de més... Sí, clar, teniu raó: cal tindre un mínim de sou per a poder accedir a un mínim de recursos per a viure, per a estudiar, per a gaudir de vacances i xicotets capritxos de tant en tant ("una vez al año no hace daño"), però una altra cosa es accedir a privilegis innecessaris com joies que decoren igual que d'altres de molt baix preu, o complements com la roba, telèfons o electrodomèstisc que renovem cada any per a estar a "l'última". No, em perdonareu, però no. No és que ara no puga'm arribar a fi de mes, sinò que cada cop som més presos del consumis-me irracional. Els nostres desitjos ens fan veure'ns reflexats en els "rics aristocràtics" als que volem imitar per mitjà de consumir sempre més del que podem permetre'ns. Eixa és la realitat de no arribar a fi de mes, i no únicament la pujada dels preus dels aliments bàsics per damunt de l'increment del nostre sou, que també.

Però penseu ¿els rics són més feliços que els pobres? Moltes vegades viuen amb més ansietat, amb por de perdre part del que tenen, amb enveges del qui té més, i amb l'ànsia de voler superar a l'altre, de "progressar". I d'altra banda, qui no té res no té ni por de perdre. I creieu que els rics disfruten més dels seus privilegis? L'ésser humà pot disfrutar del més mínim detall de la vida, d'aquells dolços o afectuosos moments amb aquelles persones que s'estimen, d'aquelles mostres de gratitud o simplement per compartir allò que es té.

No ho sé, però jo pense que voler "progressar indefinidament" en l'economia no dóna la felicitat. Clar que cal acabar amb les desigualtats d'oportunitats i fer accessible allò que és necessari i innaccessible per a la resta, com l'educació, la sanitat, la seguretat, etc.

A mi m'és igual el privilegi. A mi no m'ompli una joia o un viatge a Hawai, ni un cotxe Ferrari, ni un apartament en Benidorm. Per a mi el més important és la convivència, la societat, la dignitat i la igualtat de drets i oportunitats. I tot això que m'importa és el que sembla que a la dreta no li importa gens. Així doncs, l'assignatura de la "Ciudadania", que pretén reforçar el respecte a les persones i als drets humans, està en perill de derogació. El dret d'equiparació de totes les parelles sentimentales està amenaçat per Rajoy per la proposta de distinció del matrimoni de persones de diferent sexe del matrimoni de persones del mateix sexe. El dret dels menors, fills adoptius o naturals de persones homosexuals, també està amenaçat al prometre que prohibirà que els menors puguen ser adoptats per la parella que conviu amb el pare/mare legal. Imagineu que a un nen li sa mor un pare i la justicia li lleva l'altre pare, quina protecció tenen les families homoparentals? Clar que, segons els sectors més tradicionals, les "úniques famílies vàlides són aquelles que tenen fills".

Aleshores, les parelles heterosexuals que no poden tindre fills i els adopten no són famílies? I si es casen sense ser fèrtils deuria ser il·legal? I si són infèrtils, les relacions que tenen els heterosexuals són antinaturals (ja que no tenen com a finalitat la reproducció)? I una altra pregunta: Els menors imiten el sexe físic i la sexualitat dels pares o tenen una identitat natural pròpia? Òbviament, si el sexe i la sexualitat foren aspectes a imitar, una mare soltera no podria educar a un fill, perquè per art de màgia es convertiria en una xica, i tampoc existirien homosexuals, ja que tots són fills d'heterosexuals.

I una altra qüestió que toca la nostra dreta: Els ciutadans immigrants són diferents davant la llei que han de firmar un contracte per què asumisquen uns costums determinants? O tots els ciutadans són iguals davant la llei i han de respectar totes les costums de totes les cultures de la societat? Clar, sempre recordant que el límit de la llibertat pròpia està en la llibertat i drets de la resta.

Finalment arribem a la pregunta de qui ha d'educar als nens: Únicament la familia o conjuntament amb la societat? Si es tracta de conviure únicament amb membres de la família, la resposta és molt clara: els fills han de ser educats únicament per la família, però si els fills han de viure i conviure amb la societat, ha de ser la pròpia societat (a més de la família) la que ha de definir i marcar unes normes de convivència que han de respectar obligatòriament tots aquells que volen formar part de la societat. I en representació de la societat, el govern ha de plantejar un debat públic dins de la societat, un debat establert (entre d'altres) per organitzacions com l'ONU, la Comunitat Europea, etc. Aqueix debat hui s'ha conduït a l'educació bàsica i secundària obligatòria on els professors han d'ensenyar els drets humans, així com ha d'incidir en el respecte als valors democràtics i de la convivència i respecte de la diversitat social.

I tu? Què esculls? el progrés de la butxaca o el progrés de la convivència?